ELS SETZE JUTGES
TRENTA ANYS DE LA NOVA CANÇó CATALANA
El nom del grup és l´encapçalament d´un joc de paraules molt popular difícil de pronunciar en català:" Setze jutges d´un jutjat mengen fetge d´un penjat."
Aquesta espècie de distinció fonètica difícil de pronunciar per els mateixos catalano-parlants i quasi impossible per als no-catalano-parlants, responia a una provocació contra la cultura oficial del franquisme.
L´any 1939 el general Franco al final de la Guerra Civil Espanyola va dissoldre totes les institucions de la II República, i va imposar un règim dictatorial que va durar fins que va morir l´any 1975.
Catalunya, el País Vasc i Galícia constituïen i constitueixen unes regions històriques amb una cultura, història i llengües diferenciades de la resta de l´Estat espanyol, la qual cosa va portar al govern de la II República, l´any 1932, a constituir-se a partir d´aquestes premises. El resultat fou la República Espanyola amb Madrid com a capital i seu del govern que englobava, a més de les regions naturals espanyoles, les tres autonomies històriques esmentades que es regien per uns estatuts d´autonomia i uns parlaments propis.
Amb l´abolició de la democràcia i de les autonomies Franco va reprimir tot allò que no era un signe de identitat espanyola, entès aquest com una espècie de creuada patriòtica espanyola excloent on, a part dels fantasmes ideològics judeo-masònics tan propis de la xenofòvia nazi de Hitler, s´hi afegien tots els altres fantasmes dels fets diferencials culturals i lingüístics.
És fàcil de imaginar, doncs, que en aquella conjuntura la llengua i la cultura catalanes van quedar sotmeses a sobreviure en la clandestinitat. En aquest marc tan limitat un grup d´artistes i de intel.lectuals catalans, l´any 1961, van formar un grup de cançó amb un afany de resistència cultural, que s´inspiraven en les manifestacions de música popular internacional que arribaven a Espanya de sotavoce. L´anunci d´un dels primers recitals d´aquest grup de cançó és descriptiu d´això:
"Sessió extraordinària dedicada a la Poesia de la Nova Cançó. Interpretaran cançons pròpies, traduccions catalanes de G. Brassens i de "Porgy and Bess".
Aquest fou, doncs, també el primer moment que va quedar registrat en mot de la "Nova Cançó". A partir d´aleshores el projecte va agafar forma i sentit. Manuel Vázquez Montalban , en un article signat amb el pseudònim Sixto Cámara, la definia de la manera següent:
"La cançó catalana és aquest fenòmen que qualificaré fins al martiri i la mort com l´esdeveniment cultural i popular més important de l´Estat espanyol des del Concili de Toledo".
Aquest grup fundador de la Nova Cançó es va anomenar ell mateix amb aquest mot lúdic i iniciàtic d´Els Setze Jutges.
El seu programa artístic consistia en "fer cançons d´ara", que esdevenien el referent comú en què van veure reflectides les seves intencions els qui pretenien fomentar la creació d´una cançó moderna en l´idioma propi que servís per recuperar la llengua i la cultura catalanes.
Tot i que el naixement i la consolidació de la cançó moderna cantada en català en els trenta últims anys és fruit d´iniciatives molt diverses, que se sumen a l´hora de vertebrar un moviment que reivindica la cançó com a eina d´expressió de la identitat nacional, els qui s´han ocupat d´estudiar-la han coincidit a assenyalar el paper destacat que va assumir el col.lectiu d´Els SetzeJutges, molt influït inicialment per la cançó francesa, com a impulsor d´un circuit de relació amb el públic que ha possibilitat la professionalització dels cantants de més èxit en llengua catalana.
Amb voluntat de que representin simbòlicament tots els qui d´una manera o altra van intervenir en la implantació de la cançó moderna cantada en català, esmentem, per ordre d´ingrés, els setze membres d´Els Setze Jutges: Miquel Porter, Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs.
Amb la desaparició progressiva de la dictadura per envelliment del dictador, el moviment de la nova cançó es va anar professionalitzant, la qual cosa va portar a disminuir també progressivament l´esperit de resistència que manava en els primers moments de la cançó. Aquells membres d´Els Setze Jutges que no sentien una inclinació professional de cantar i que tenien altres inquietuts professionals, van anar deixant paulatinament el grup fins que aquest com a tal es va disoldre. Només restaven dels setze uns pocs que des d´aleshores han mantingut una activitat professional de música i cançó: aquests per ordre són: Francesc Pi de la Serra, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs.
