En el panorama musical de qualsevol país amb unes característiques socials, culturals i històriques semblants a les de Catalunya, tot i que sabem que cada país és singular i irrepetible, com cada individu i cada persona, hi ha uns creadors que, partint de la cultura tradicional pròpia de la seva terra, nodreixen les seves obres amb elements d´una obra col•lectiva que honora el poble al qual pertanyen. En les cançons de Subirachs els reflexes d´aquesta realitat són destacables ja que una part de la seva obra està feta de la seva pròpia experiència de creador i l’altra està feta de la substància emocional i comunicacional col•lectiva unida en la llengua dels catalans.

La reunió de cançons en cicles, característica del compositor austríac Franz Schubert (1797-1828) a qui Subirachs deu la trobada de la cançó popular, que ell conrea, amb la de compositor d’obres simfònicocorals amb què culmina la seva obra musical, li ve donada per el dictat dels poetes que ell ha conegut, alguns personalment.

Poesies de Joan Salvat-Papasseit, Miquel Martí i Pol, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, Josep Caner i Carles Riba, fins aquí del segle vint, del període romàntic, Jacint Verdaguer, i del Segle d'Or Català, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, orienten la forma definitiva que prendrà la seva obra.

Si bé aquesta llista de poetes no esgota òbviament tot el llistat dels grans poetes catalans, per la nostra benaurança n’hi ha molts més, la completesa amb la qual el compositor ens presenta el conjunt de la seva obra destil•la una energia particular. La prova n’és la forma simfònicocoral i la forma lied que ell aconsegueix amb uns resultats d’una gran exigència per als executants i intèrprets del poble al qual s’adrecen els poetes, i al qual, a través de l’obra del compositor, aquest mateix poble transforma en un acte social, una litúrgia concreta i participada de cultura popular, de retrobada d’una alta poesia amb un moviment popular ampli. El professor Joaquim Molas va fer notar aquesta especificitat catalana durant l’acte de presentació de l’òpera Nabí de Subirachs sobre l’obra homònima en poesia de Josep Carner l’estiu de l’any 2012 al Teatre Municipal de Sant Feliu de Guíxols referint-se a la particularitat de la composició dels llibrets de les òperes en general i d’aquesta en particular en la que el llibret és l’obra mestra d’un poeta que el compositor ha musicat amb fidelitat agregant-hi una acció i una dramatúrgia i, consegüentment, transformant l’obra mestra de poesia en una òpera.

L'obra de Subirachs és un programa d'acció a l'entorn de la Paraula i de la Música. La paraula per a ell és el verb poètic, és a dir, en la seva obra la llengua es fa missatge, per virtut de la musicalitat que alliberen els mots emprats pels poetes, i junt les emocions i els sentiments que el subjecte poètic d’aquests desprèn, com l’aigua rabent que cau de muntanya, indestriables llengua i subjecte, alimenten el seu impuls energètic continu. I d’aquesta manera el compositor obté el motlle amb el qual bastirà, peça a peça, la seva escultura sonora resultant.

Que això sigui com ara un ho escriu ell ho començava a apuntar ja fa alguns anys. La seva proposta va quedar palesa en un manifest que va dedicar als seus amics de la Fundació Boris Vian, la cantant Gisela Bellsolà, l’inseparable contrabaixista i arranjador musical de la cantant rossellonesa, Michel Maldonado, el cantant Pere Figueres, Dé i Ursula Vian, director de la Fundation Boris Vian i vídua del cantant i músic francès, text que va ser publicat en el programa de mà del recital que Subirachs va donar al Teatre Municipal de Perpinyà el 14 de febrer de 1997, i que aquí adjuntem en la versió francesa que se’n conserva. Avui Subirachs ha re-escrit el mateix text en català, l’ha refos i fet evolucionar, i l’ofereix de nou.

És una reflexió que de tan simple sorprèn i que, probablement, per causa d’aquesta simplicitat oblidem.

LA NOVA MELODIA / EL NOU LIED

Una cançó és una melodia i unes paraules essencialment.

Es proposa de desenvolupar un sistema personal de composició de cançons en relació amb els seus diferents elements constituents –poesia i melodia com a parts del cant, i harmonia i acompanyament com a parts d’un clima o d’una geografia que no es veu però que se sent, formant, junts, un tot indestriable, un paisatge psicològic complex ple de ressonàncies atàviques, d’existències presents i sobretot absents, una espècie de metallenguatge del Desig.

Aquesta darrera accepció, per mi almenys, parteix d’un universal genèric: cada cançó és un cant de desig. El cant és una expressió de desig; el món animal, els ocells a l’hora d’aparellar-se, o quan piulen perquè tenen gana. Els humans en el fons fem el mateix però incorporem ment i manualitats amb una elaboració aparentment més sofisticada.

Assentat aquest principi, si no representa un handicap per seguir llegint, podem continuar amb el desenvolupament d’aquest ofici entre un aedo (aoidós) del món antic i un sonador de guitarra. Per tal d’integrar millor el cant del seu acompanyament instrumental realitzem una dramatització i una poetització d’aquest darrer, alhora que guardem un estricte respecte i una estricta fidelitat a la forma poètica: vers, estrofa, estructura global, peus mètrics, rítmes, mots i fonemes. Tots aquests elements ja contenen una melodia interior i l’anunci d’un futur cant, com la pedra tallada dels ‘esclaus’ de Miquel Àngel. El poeta és el demiürg, el creador d’aquesta natura poètica. Com el marbre no cisellat encara per les mans de l’escultor el món real dels sons és tot una altra cosa.

Evitem, tant com sigui possible, el pretext d’una successió a-dramatitzada i adotzenada de cadències harmòniques d'acords dins un tempo i un rítme que no són propis del poema proposat. Són infinites les combinacions de musicar una poesia però no totes són bones, el cantant en fa una abstracció i desenvolupa una tècnica per tal de no alterar el poema, i amb la composició de la melodia i de l'acompanyament mira de no violar el misteri del poema amb una interpretació i una comunicació equivocades. Recordeu Franz Schubert.

Es tracta, doncs, de definir un espai de creació assentat sobre la "cançó eterna" que m'agradaria que identifiquessiu amb "una nova melodia" o "un nou lied", evolució que trobaria les seves arrels a la Catalunya recent, com és el cas, en la Nova Cançó, en els chansonniers francesos dels anys 60-70, i, també, en els grans compositors romàntics i post-romàntics centreuropeus dels segles divuit i dinou, i adoptats aquí amb una feliç trobada amb l’element genuí de la terra per els Cors de Clavé i els orfeons, l’Orfeó Català i l’entorn del Palau de la Música Catalana durant les darreries del segle dinou i la primera meitad del segle vint, semblantment com farien els trobadors catalans en relació amb els provençals, llemusins i gascons, és a dir, les diferents variants que han evolucionat en les actuals llengües occitana i catalana. Tots ells, en el seu conjunt, ara els repesco amb plena consciència del fet. Per als qui la melodia i el lied eren l'entroncament de la música en estat pur amb la música popular, i, alhora, l’expressió de la seva cultura històrica, segons la historiografia romàntica, els reivindico. Seria desitjable que la Nova Cançó i la cançó popular moderna evolucionessin en aquesta direcció i s’esforcessin en no oblidar-ho aquells que s’hi volen dedicar. Amb això s’ajudaria a consolidar el testimoni renovat de l'existència de la seva dignitat, i els pobles, a través d’aquests petits monuments que són les cançons populars de tots els temps, s’hi continuarien identificant. Això demana una mica de cura i no sempre en tenim en el nostre àmbit cançonístic. Molts opten per una mena de dissolució individualista i se sotmeten a la llei d’un mercat dominant i dominador, en el sentit de tenir vocació de dominar, pur i dur, i creuen que aquest és el camí que els farà més lliures i abastar més món.

L'aprofondiment del coneixement lingüístic, literari i musical és necessari en el nostre ofici de compositor i de cantant. Un poema sòlid demana una música sòlida. No totes les poesies són prou aptes, algunes de bones es resisteixen a musicar-se, però en general es poden musicar una majoria. Es necessita una bona qualitat constructiva de poema; els sons dels mots escollits, les imatges imaginades, els sentits i els sentiments evocats, el to de la invocació, el posicionament del ”jo” poètic davant del món i tot allò amb què podem agafar-nos cantants o compositors a l’hora d’agregar-hi la nostra re-creació musical, tot va a l’hora i en dansa.

És bo reivindicar la interacció entre músics i poetes, o poetes i músics, per compondre noves extraordinàries cançons. L’emancipació d’ambdues arts, poesia i música, ho facilita. Durant un cert llarg temps s’ha cregut que una bona poesia condicionaria una bona música ja que gairebé eren incompatibles. Els usos i costums del belcantisme és probable que hagin produït aquest estat d’opinió. Però això ha canviat en els darrers anys. Verdaguer, Carner, Salvat Papasseit o Miquel Martí i Pol, dels més musicats, l’obra col•lectiva de tots els que els han musicat ja apunta un horitzó que s’obra esperançadament. Admetem que no és fàcil i que no totes les temptatives han donat bons resultats. Abans ha de normalitzar-se l’ús de la llengua en tots els camps. I encara cometem moltes faltes. Els que voldrem dedicar-nos-hi haurem de conèixer a fons la llengua. Som l’expressió oral d’aquesta i no podem ignorar la seva contaminació, ser-ne conscients i conscientment evocar, ni que sigui d’una manera tangencial però conscient, aquesta gangrena quan piulem per altres coses tals com l’amor, el desig, la gana o la indignació. No hi ha res més trist que sentir algú que s’esgargamella i no se l’entén.

S’aconsella de tractar la cançó com un fet creatiu exprés en el que hi concorren dues entitats creadores, la de poeta i la de músic, en qualsevol cas expert en ambdues.

Aquesta alta exigència ve donada perquè avui la cançó socialment està emancipada dels oficis mendicants i porta l’esperit de la llibertat compartit i solidari en els seus gens, representa la realitat sociocultural i històrica en el seu màxim grau de representació i de representativitat de la comunitat. Serveix per integrar els individus en el quefer d’afrontar els problemes quotidians d’una manera ajustada a la personalitat col•lectiva obtinguda de l’experiència de poble. Connecta el poble amb la seva història tant antiga com recent, i veu com el present el transforma les noves circumstàncies i condicionants, l’immigració, l’emigració i els diferents fenomens produïts per la demografia i la globalització, i així podem expressar-nos i projectar-nos vers el futur. Les cançons formen una unitat integradora de gènere aprehensible i susceptible d'ésser reconeguda entre pobles diferents, i els pobles es reconeixen en les seves velles i noves cançons. No importen les llengües, són cada una d’elles llengües del poble. El contrari, quan les cançons neguen la realitat i imposen una llengua sobre les altres i un sentir allunyat d’aquest sentiment de pertinença, no aporten res de bo sinó dissolució.

En certa manera l’associació internacional d’”Europa Cantat” ja va aconseguir algunes fites pròximes, però movent-se el cant coral en una vessant polifònica i coral, com el seu nom indica, aquest coneixement de llengua, poesia i música de la cançó queda diluït. Només els grans espectacles dels grans cantants internacionals, majorment de llengua anglesa, i els productes del comerç musical global, n’informa, i n’informa malament. El particular es generalitza. Small is beautifull, recordem Ernst Friedrich Schumacher (1911-1977).

És desitjable, doncs, la fidelitat a la pròpia expressió de cada u i a la seva pròpia llengua, sense deixar-se endur per transgressions lingüístiques interessades perseguint fer-se entendre per tothom. Tothom en aquest domini poètic i musical no existeix, si alguna cosa s’hi assembla no és res de bo que no sigui una de les moltes formes de la ja arxiconeguda alienació. O una voluntat sospitosa que ja coneixem, però no per coneguda ineficaç, voler reduir l’ús social d’una llengua a través de la cançó supèrflua i de modes passatgeres successives, recloure uns sentiments de pertinença i d’identitat i uns costums en el seu hàbitat natural fins l’estrangulació.

Resumint, aquestes cançons que propugnem contenen la força de l'experiència popular i un sentiment de pertinença a la comunitat a la qual s’adrecen, a la que serveixen i de la que formen part. Sense comunitat no hi ha cançó ni poesia ni art. Sense poble la comunicació esdevindria un exercici estèril.

Conrear l’art de compondre cançons és un exercici rigorós, una forma d’estar al món i, sobretot, una constant reivindicació de la sagrada llibertat. Aquesta, constantment amenaçada, ens informa dels cants dels esclaus, dels cants dels pobles oprimits i dels cants o de les cançons dels individus també injustament oprimits. Sembla ser aquest el quid de la qüestió. La sensibilització ens duu a concebre aquest art no com un fet primordial primitiu, encara que aquesta característica sigui comuna de la cançó, sinó que també ens duu a concebre aquest petit art com un fet de llarg transcorregut i d’acumulació d’experiència sumant-se voluntàriament les generacions de músics i de poetes en l’edificació dels seus símbols, perquè poden, volen i perquè en senten la necessitat, en ús de la reivindicació de la seva sagrada llibertat.

Nogensmenys tot i no ser desitjable, el Desig encara, l’amenaça funciona com un motor imparable d’acció i de reacció. L’arma es fa més gran i infal•lible quan està al servei de la llibertat i no al servei de la subjecció de l’altre. I ara em pregunto, aquest sentiment de llibertat és només comú dels cantants, dels compositors que basen les seves obres en la veu humana i en l’obra dels poetes? No hi ha dubte que l’exercici de la llibertat és immensament més gran però enlloc és més visible com ho és en el domini de la Paraula i de la Música acordades en una simple cançó.

Rafael Subirachs. Sant Felu de Guíxols, 1 d’abril del 2013